La pròpia veu

El que més m'interessa del seu cos
és la seva intel·ligència.

La qual cosa no treu que sigui
increïblement bonica.

[@more@]

Tweet

Sona el Boss al metro.

I mires i observes i escoltes i toques i sents.
I t’omples els pulmons d’un aire parisenc que corre entre carrers del Raval.

I penses, explores, imagines, analitzes cada parany.

El plaer de la vida, l’anhel de la por. El desig boig de les ferides ran de pell, del cos com a vehicle d’alguna cosa més. Penses un cos-temple de present, futur i passat. I caus en un parany que tu mateixa et pares. I saps que hi caus, i el desitges i el xucles i el disfrutes. I et converteixes en parany del teu propi parany, i et trobes immersa en un joc de teranyines del que mai voldràs sortir.

Per què vestir sempre de negre? Per què no vestir avui una altra pell, un altre sexe, un altre amor? Per què no ser el cos, si de fet el som?

Teranyines entre les mans, mirada múltiple, creixement personal.

Ressegueixo el teu cos. Et busco, sí, l’ànima amb les mans. Et trobo a cada racó.

Sona el Boss al metro. Teranyines de sucre a les parets.

Alguna cosa està canviant. M’està canviant.

[@more@]

Tweet

Hi ha coses que importen, i n’hi ha d’altres que no.

Es nota, sobretot, quan et venen com a important una cosa que no importa, intentant tapar així la cosa més important del món.

En una paraula: persones.

Nit de reflexió.

[@more@]

Tweet

S’asseuen, per casualitat, l’una al costat de l’altra. Just davant meu. Aparentment, pols oposats.

Una tan polida, ordenada, impecable. Camisa, americana, sabates. Aires d’executiva. S’està ben quieta. Espera. Tranquil·la.

L’altra, tan desastre. Texans gastats, samarreta tallada, motxilla atrotinada. Aire d’activista. Un cul inquiet.

De sobte, cauen totes dues en el mateix gest exacte. Una mà reposant sobre la cama i l’altra davant la boca. Les cames creuades. El cap lleugerament decantat. Els ulls clavats a la finestra.

Somric.

Quines foteses creiem que ens separen dels nostres pols oposats…

[@more@]

Tweet

Un mes darrere un altre.

Detesto les meves paraules un mes darrere un altre.

Em dono dues opcions i agafo la del mig.

Cansament del cansament.

El verb "esperar" és per a persones que pensen, no per a les que senten.

Prou.

[@more@]

Tweet

Escriure i esborrar, llegir sense entendre, córrer sense camí.

Despullar-se només de roba. Vestir-se la pell cada matí.

Pinzellades de mirades sobre aquest verd-indecís-por-bogeria.

Esperar.

No queda gaire temps. Deixa de pensar: actua.

[@more@]

Tweet

Hores òrfenes de matinada
entre llençols plens
del regust incert
de la teva mirada.

Ulls-cristall-calidoscopi.

Polimorfisme hipnòtic
el dels teus cabells al vent.

Miratge delirant
el del teu cos
sota la camisa negra
i els texans arran de pell.

Mans-foc-teranyina.

Refugi estrany
el que cerquen els meus dits
entre les teves mans.

Veu-tortura-bàlsam.

Impertorbable enyor el meu
en forma de pessigolles
sota la pell.

[@more@]

Tweet

…Quizás tus manos den calor…

Quizás alegre con mi voz
el día de alguien que al pasar
me oiga hablar de ti.

Quizás…

Elefantes

[@more@]

Tweet

Aquests ulls,
aquesta cara
i aquest cos…

Res seria el mateix si tot hagués anat al revés.

He dit el que he dit. He callat el que he callat. Per unes raons tan concretes com banals, estúpides o contradictòries. Més o menys justificades o justificables. Res concret, al final. Res absolut.

Giraria la meva pell com un mitjó i n’observaria l’aspecte.

Tot estaria al revés. Ningú veuria

aquests ulls,
aquesta cara
i aquest cos.

Però jo reconeixeria

aquesta mirada,
aquesta expressió
i aquesta ànima…

Giraria la pell una segona vegada?

[@more@]

Tweet

Calma.
Penombra.
Música de fons.

I la seva veu.

Sovint la recordo així. Parlant.

Recordo com vaig aprendre a escoltar-la. Com, a poc a poc, interioritzava tots i cadascun dels seus gestos.

El món gira, i tot és diferent. La penombra ha matisat el seu color i ha canviat la música de fons.

El temps passa, i res és el mateix. Però la seva veu sempre, sempre, serà especial.

La vida posa les coses al seu lloc, i una de sola continua on sempre ha estat: Nunca perderé mi confianza en ti.

El primer post que li vaig escriure es titulava "Valentia".

I se’n sortirà. Ho sé. És el moment.

Feliços i nous 18 anyets

[@more@]

Tweet