Sona el Boss al metro.
I mires i observes i escoltes i toques i sents.
I t’omples els pulmons d’un aire parisenc que corre entre carrers del Raval.
I penses, explores, imagines, analitzes cada parany.
El plaer de la vida, l’anhel de la por. El desig boig de les ferides ran de pell, del cos com a vehicle d’alguna cosa més. Penses un cos-temple de present, futur i passat. I caus en un parany que tu mateixa et pares. I saps que hi caus, i el desitges i el xucles i el disfrutes. I et converteixes en parany del teu propi parany, i et trobes immersa en un joc de teranyines del que mai voldràs sortir.
Per què vestir sempre de negre? Per què no vestir avui una altra pell, un altre sexe, un altre amor? Per què no ser el cos, si de fet el som?
Teranyines entre les mans, mirada múltiple, creixement personal.
Ressegueixo el teu cos. Et busco, sí, l’ànima amb les mans. Et trobo a cada racó.
Sona el Boss al metro. Teranyines de sucre a les parets.
Alguna cosa està canviant. M’està canviant.
[@more@]
Les metamorfosis no ens haurien de fer mandra…
…disfruta de tantes contradiccions com puguis..;-)
tera-nyina forta-i fina, ets l’enganxina dels meus enemiiics.
aquest text m’ha recordat a la cançó aquesta que vaig cantar amb la coral quan tenia uns 10 o 11 anys… un musical sobre un follet valent…
i mirant enrere veig tot el que he canviat. I veig que què et canvii és igual. L’important és que, si canvies, t’acostis més a qui vols ser. No donis cap pas es fals.
i no canviis gaire. que el boss toqui mentre menges la teranyina de sucre i gaudeixes del teu cos i del de la resta.
si fos tan fàcil canviar, deixar les coses enrera…