Em dius que tornes.
I emprenc la recerca estèril
del camí més curt per a la fugida.
Per què?
Al final dels meus camins
sempre m’espera la teva mirada
avergonyida
d’haver-me deixat fugir la darrera vegada.
M’he guanyat a pols
el dret de caure
en la teva col·lecció de temptacions.
Tornes.
I s’ha acabat fugir.
Reclamo el meu dret de descansar.
I de fer-ho entre els teus braços.
Comença el compte enrera.
T’espero.
[@more@]"Pero no había ninguna necesidad de avergonzarse de las lágrimas, pues ellas testificaban que el hombre era verdaderamente valiente; que tenía el valor de sufrir."
FRANKL, Victor E. El hombre en busca de sentido. Barcelona, 2003. Herder Editorial, S.L. Pàg. 116.
Qui valora, coneix i reconeix la transparent valentia de les llàgrimes?
Ni dolces, ni amargues. No. Líquides i salades.
[@more@]
Dibuixaves les traces de les teves pors
a tots i cadascun dels nous racons que em descobries
entre els ulls i les parpelles.
I la meva mirada es convertia en por.
Reflex de la teva.
Por.
Tot el que temo
és buscar-te inútilment
entre els braços de totes les altres.
[@more@]
A mossegades arrencaren la vella pell de sucre mòlt.
Una, per ser el somni fals de la realitat anhel·lada.
L’altra, per ser la seductora realitat que s’amaga rera cada nou engany.
Fatigada per l’hipocresia del sucre, la carn viva reclama la sincera acidesa que emergeix de la ràbia dels seus cabells.
L’odio per dolça. L’estimo per àcida.
Sobre la sang, l’anhel d’una nova pell mossega l’ànima, és clar, a ritme de blues.
[@more@]
.bmp)
"No one could ever know me
no one could ever see me
Seems you’re the only one who knows
what it’s like to be me.
Someone to face the day with
make it through all the rest with
someone I’ll always laugh with
even at my worst I’m best with you.
I’ll be there for you
when the rain starts to pour
I’ll be there for you
like I’ve been there before
I’ll be there for you
’cause you’re there for me too."
Diuen que hi ha dies especials, però no és cert. Hi ha persones que fan que els dies siguin especials.
Una xifra diu que ha passat un any més. Vosaltres feu que sigui senzillament fantàstic.
P. D.: la imatge és una caricatura molt ben aconseguida d’una servidora de vostès. By Mactu (gràcies).
[@more@]
Una veu m’està parlant des de l’altra punta de món.
Tenint-la tan lluny, sentint-la tan a prop, recordo
qui sóc,
què vull,
què desitjo.
A qui estimo.
Recordo qui és realment important.
I avui sento properes totes les veus que necessitaria sentir si fos a l’altra punta de món.
No puc desitjar res més, ni millor.
Nou aire fresc vingut de Roda de Ter. Nova força acabada d’aterrar de California.
Nice day to start again!
[@more@]
Veig els miralls dividits en un munt de quadrets, formant un trencaclosques.
Estic deformada.
Sóc el problema.
Tinc la solució.
Marxo.
I l’agost esdevindrà, de nou, el moment ideal per a mirar-me a mi mateixa i reestructurar idees. Redissenyar i modernitzar vells esquemes. Suavitzar els escuts, consolar les pors, desar les màscares. Recuperar l’essència. Retrobar la persona, l’encant, les fantasies, els somnis, els records, els anhels. Find myself.
Retrobaré tots els colors i matisos de La pròpia veu.
I tornaré. Amb calma.
[@more@]
Podríem fer de l’enyor un foc comú
on convertir rencors en pols d’aire de sal
i frisances en perfum de records d’infantesa.
Podríem dir,
senzillament,
"t’estimo".
***
***
***
***
(Em falten llavis per pronunciar els noms
de la gent que hi ha
darrere aquest post.
Em falten flors per agrair que m’estimeu,
encara que sigui amb ràbia.
Podria dir,
senzillament,
gràcies.)
[@more@]
Una abraçada. Només això. I sé que ho has entès, perquè domines aquest llenguatge millor que ningú.
Em recordo a mi mateixa mig absent. Seguint una conversa però amb el cap ple d’imatges i records dels últims mesos. No m’ha sorprès el que m’has dit, m’ha sorprès que m’ho diguessis.
Ens vas posar per davant de tu. Ens vas estimar per damunt de tot. Nina, no havies de deixat que et féssim això. Tu eres més important, em sents? No vull que t’ignoris mai més. Mai. Però gràcies.
I mentre jo, estúpida de mi, continuava perduda en la meva refotuda ceguesa, tu seguies aquí. Callant. Intacte. Sempre al meu costat. I vas veure -i vas patir- el pitjor de mi. I d’entre el teu mar de sentiments silenciats i dubtes, encara vas trobar temps, voluntat i força per entendre’m i fer-me costat.
I ara, així, amb la bena fora dels ulls, veig que el mal que t’he fet em fa també mal a mi. No puc canviar-ho, i segurament les disculpes no tenen sentit. Però un dia em plantaré al teu davant per dir-te qui ets per a mi, i per descriure’t amb pèls i senyals aquesta imatge mental gairebé còmica que tinc al cap d’una estona ençà: ets tu, asseguda en una taula, jugant una partida de cartes amb les persones que m’han vist créixer i les que més estimo. Les que no oblidaré mai. I sé molt bé què hi fas entre elles.
Després de tot aquest camí, no em puc creure que continuïs aquí, amb mi, com sempre.
T’admiro. T’estimo. I et mereixes tots els somriures que et pugui dedicar.
Gràcies.
[@more@]
Potser sembla que em disperso però, en el fons, l’únic que estic fent és posar ordre.
Necessito, de nou, abandonar el camí vell i començar a decorar-ne un altre, diferent, tan meu com ho era fa un any el que ara abandono. Estimo aquest camí però el deixo, sí, perquè potser de tant que l’estimo no puc caminar-hi amb pas ferm, per por de danyar-lo… Perquè potser, de tant que l’estimo, em ve de gust recordar-lo.
La paraula "canvi" és, d’un temps ençà, el meu únic pensament. Tan inexplicable com necessari. Tan anhelat.
___________________________________________________
(I els nostres camins són tan oposats que de ben segur algun dia tornaran a trobar-se…)
Are you ready, boots?
Start walking!
[@more@]
